Fase 1 del desconfinament, gairebé tres mesos sense veure als primats. (Bé, això sense comptar alguna vídeo-trucada que hem fet. Llàgrimes d’alegria amb els petonets que em feia en Juanito a través de la pantalla). Surto del cotxe, el cor se m’accelera “Serà possible que Charly ja m’estigui reconeixent amb la mascareta i les ulleres de sol des de tan lluny?”Després d’una salutació a les meves companyes (mantenint els 2 metres de distància, és clar), em falta temps per a desinfectar-me les soles i dirigir-me cap al mirador dels Mutamba.
Llavors ja no hi ha dubte, en Charly m’havia reconegut, perquè en arribar em dóna l’esquena. Està enfadat amb mi. Sempre s’enfada quan marxo dues setmanes de vacances. Aquesta vegada crec que em costarà més que em perdoni. Dic hola a en Juanito, en Marco i en Bongo que s’han acostat al perímetre a saludar-me i cada vegada enganxo a en Charly mirant-me de reüll. “Tant de bo t’ho pogués explicar tot Charly. O potser tampoc entendries l’absurditat de la baixesa humana que ens ha portat a tots dos a aquesta situació…”
Aquest notícia forma part de la Revista del soci, Primates num 40.
Llegeix el num complert aquí.
